Amanida de llenties
www.cuina.cat
www.cuina.cat
  • Valora aquesta recepta!
  • La teva valoració
Valoració global 0 0 valoracions

Ingredients

  • Ingredients 400 g de llentiesLlentiesLlegum relativament marginat a la nostra cuina habitual, tot i la difusió amplíssima que té en la de l’Àsia central, d’on sembla ser originari, i el Pròxim Orient. A l’Índia, per exemple, on rep el nom genèric de 'dhal', es conrea en varietats de diversos colors i mida menor, i es ven sencera o ja sense la pell. El més tradicional és cuinar les llenties amb arròs, constituint una combinació perfecta d’aminoàcids i, per tant, una menja absolutament recomanable, que al País Valencià també es practica habitualment. Hi ha dos tipus de llenties, una de  petita i cocció més curta i una de més grossa, la tradicional de casa nostra, i totes dues tenen un avantatge sobre la resta de llegums: no cal posar-les en remull i es poden posar a coure directament, evitant, però, la cocció excessiva, que les converteix en puré, una opció que permet la confecció de variants, com cremes o croquetes. pardines cuites 100 g de gruyère 2 pastanagues 1 poma 1 enciam francès o de vellut ½ llimonaLlimonaOriginària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana. 150 ml d’oli d’olivaOlivaFruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot. verge extra 1 cullerada de mostassaMostassaCondiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme. en gra
  • Ingredients 400 g de llentiesLlentiesLlegum relativament marginat a la nostra cuina habitual, tot i la difusió amplíssima que té en la de l’Àsia central, d’on sembla ser originari, i el Pròxim Orient. A l’Índia, per exemple, on rep el nom genèric de 'dhal', es conrea en varietats de diversos colors i mida menor, i es ven sencera o ja sense la pell. El més tradicional és cuinar les llenties amb arròs, constituint una combinació perfecta d’aminoàcids i, per tant, una menja absolutament recomanable, que al País Valencià també es practica habitualment. Hi ha dos tipus de llenties, una de  petita i cocció més curta i una de més grossa, la tradicional de casa nostra, i totes dues tenen un avantatge sobre la resta de llegums: no cal posar-les en remull i es poden posar a coure directament, evitant, però, la cocció excessiva, que les converteix en puré, una opció que permet la confecció de variants, com cremes o croquetes. pardines cuites 100 g de gruyère 2 pastanagues 1 poma 1 enciam francès o de vellut ½ llimonaLlimonaOriginària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana. 150 ml d’oli d’olivaOlivaFruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot. verge extra 1 cullerada de mostassaMostassaCondiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme. en gra

Instruccions

Comentaris

Inicia la sessió o Registra't per escriure un comentari.