Arròs caldós amb conill i carxofes
www.cuina.cat
www.cuina.cat
  • Valora aquesta recepta!
  • La teva valoració
Valoració global 0 0 valoracions

Ingredients

  • Ingredients 400 g d’arròs bomba 400 g de conillConillAnimal originari de la regió mediterrània emparentat amb la llebre,
  • de la qual es diferencia per les orelles i les potes del darrere, més curtes.
  • Domesticat des d’antic, criat de manera artesana, a principis del segle xx
  • es va començar a criar industrialment. De carn menys fosca que la de la
  • llebre i, com aquella, fàcilment alterable, es recomana posar-la unes hores
  • en aigua freda, lleugerament salada, per blanquejar-la una mica més. El
  • fet de no tenir pell que protegeixi la carn, a diferència del pollastre, en fa
  • aconsellable la cocció en humit o recobrint-la, si es fa la cocció en sec, amb
  • una mica de cansalada. Si el conill és gros i, per tant, vell i de carn més
  • feta, val la pena marinar-la una mica amb oli, algun líquid àcid, com el vi
  • o el vinagre, i herbes aromàtiques, per estovar-la i perfumar-la. tallat a vuitens 200 g de pebrotPebrotArribats de la seva Amèrica nadiua arran del descobriment d’aquell continent en les dues formes bàsiques —dolça i picant—, seria la nostra agricultura la que en diferenciaria la varietat més carnosa —el morro de bou—, destinada a la graella o al forn, i la de parets més primes —l’anomenat 'italià'—, destinada a la paella. vermell 200 g de pebrot verdPebrot verdConegut també com a 'pebrot italià', aquest fruit amb consideració de verdura presenta un color verd brillant característic, més clar que els altres, que sol virar a vermell en madurar, i una forma força més allargada, estreta, normalment recta i acabada en punta. Poc carnós, de pela força fina i amb les llavors concentrades a tocar del copoll, la integritat és fonamental, a l’hora de comprar-lo, ja que la pela arrugada, i la presència de taques o ferides, solen ser símptomes d’una conservació excessiva o deficient. El poc gruix de la polpa en desaconsella, a més de la incorporació a les amanides i altres preparats crus, l’escalivat i el guisat, reservant-lo per fregir o saltar en greix vegetal, per posar-lo com a acompanyant d’un peix o una carn cuits a la planxa, fregits o fets al vapor. 200 g de cebaCebaBulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients. 3 grans d’all 4 carxofes grans 2 nyores en remull 2 l de brou (preferentment elaborat amb retalls de conillConillAnimal originari de la regió mediterrània emparentat amb la llebre,
  • de la qual es diferencia per les orelles i les potes del darrere, més curtes.
  • Domesticat des d’antic, criat de manera artesana, a principis del segle xx
  • es va començar a criar industrialment. De carn menys fosca que la de la
  • llebre i, com aquella, fàcilment alterable, es recomana posar-la unes hores
  • en aigua freda, lleugerament salada, per blanquejar-la una mica més. El
  • fet de no tenir pell que protegeixi la carn, a diferència del pollastre, en fa
  • aconsellable la cocció en humit o recobrint-la, si es fa la cocció en sec, amb
  • una mica de cansalada. Si el conill és gros i, per tant, vell i de carn més
  • feta, val la pena marinar-la una mica amb oli, algun líquid àcid, com el vi
  • o el vinagre, i herbes aromàtiques, per estovar-la i perfumar-la. o de verdures) ½ got de vi blanc 2 tomàquetsTomàquetUn dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia. madurs ratllats farigolaFarigolaPlanta aromàtica mediterrània que ens ha acompanyat a la cuina des del temps dels egipcis, que l’empraven, a més, per les propietats conservadores, tan necessàries per a la momificació. Amb la peculiaritat de conservar, i fins i tot potenciar, les aromes en assecar-se, és un dels components inexcusables del manat d’herbes aromàtiques que perfuma quasi tots els nostres guisats. Especialment perfumada, segons la llegenda, el dia de Divendres Sant, que coincideix amb el període de floració i la lluna plena, s’aconsella collir-la aquell dia i, si pot ser, d’un lloc des d’on pugui veure el mar. De propietats medicinals i terapèutiques més que reconegudes, la seva capacitat antisèptica va generar un plat tan elemental com la sopa de farigola, ja sigui en la variant escaldada o en la bullida. Té varietats menys conegudes, com la pebrella (molt emprada al País Valencià) i el serpoll. romaní sal pebre negrePebre negreFruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés. oli d’olivaOlivaFruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot. verge extra
  • Ingredients 400 g d’arròs bomba 400 g de conillConillAnimal originari de la regió mediterrània emparentat amb la llebre,
  • de la qual es diferencia per les orelles i les potes del darrere, més curtes.
  • Domesticat des d’antic, criat de manera artesana, a principis del segle xx
  • es va començar a criar industrialment. De carn menys fosca que la de la
  • llebre i, com aquella, fàcilment alterable, es recomana posar-la unes hores
  • en aigua freda, lleugerament salada, per blanquejar-la una mica més. El
  • fet de no tenir pell que protegeixi la carn, a diferència del pollastre, en fa
  • aconsellable la cocció en humit o recobrint-la, si es fa la cocció en sec, amb
  • una mica de cansalada. Si el conill és gros i, per tant, vell i de carn més
  • feta, val la pena marinar-la una mica amb oli, algun líquid àcid, com el vi
  • o el vinagre, i herbes aromàtiques, per estovar-la i perfumar-la. tallat a vuitens 200 g de pebrotPebrotArribats de la seva Amèrica nadiua arran del descobriment d’aquell continent en les dues formes bàsiques —dolça i picant—, seria la nostra agricultura la que en diferenciaria la varietat més carnosa —el morro de bou—, destinada a la graella o al forn, i la de parets més primes —l’anomenat 'italià'—, destinada a la paella. vermell 200 g de pebrot verdPebrot verdConegut també com a 'pebrot italià', aquest fruit amb consideració de verdura presenta un color verd brillant característic, més clar que els altres, que sol virar a vermell en madurar, i una forma força més allargada, estreta, normalment recta i acabada en punta. Poc carnós, de pela força fina i amb les llavors concentrades a tocar del copoll, la integritat és fonamental, a l’hora de comprar-lo, ja que la pela arrugada, i la presència de taques o ferides, solen ser símptomes d’una conservació excessiva o deficient. El poc gruix de la polpa en desaconsella, a més de la incorporació a les amanides i altres preparats crus, l’escalivat i el guisat, reservant-lo per fregir o saltar en greix vegetal, per posar-lo com a acompanyant d’un peix o una carn cuits a la planxa, fregits o fets al vapor. 200 g de cebaCebaBulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients. 3 grans d’all 4 carxofes grans 2 nyores en remull 2 l de brou (preferentment elaborat amb retalls de conillConillAnimal originari de la regió mediterrània emparentat amb la llebre,
  • de la qual es diferencia per les orelles i les potes del darrere, més curtes.
  • Domesticat des d’antic, criat de manera artesana, a principis del segle xx
  • es va començar a criar industrialment. De carn menys fosca que la de la
  • llebre i, com aquella, fàcilment alterable, es recomana posar-la unes hores
  • en aigua freda, lleugerament salada, per blanquejar-la una mica més. El
  • fet de no tenir pell que protegeixi la carn, a diferència del pollastre, en fa
  • aconsellable la cocció en humit o recobrint-la, si es fa la cocció en sec, amb
  • una mica de cansalada. Si el conill és gros i, per tant, vell i de carn més
  • feta, val la pena marinar-la una mica amb oli, algun líquid àcid, com el vi
  • o el vinagre, i herbes aromàtiques, per estovar-la i perfumar-la. o de verdures) ½ got de vi blanc 2 tomàquetsTomàquetUn dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia. madurs ratllats farigolaFarigolaPlanta aromàtica mediterrània que ens ha acompanyat a la cuina des del temps dels egipcis, que l’empraven, a més, per les propietats conservadores, tan necessàries per a la momificació. Amb la peculiaritat de conservar, i fins i tot potenciar, les aromes en assecar-se, és un dels components inexcusables del manat d’herbes aromàtiques que perfuma quasi tots els nostres guisats. Especialment perfumada, segons la llegenda, el dia de Divendres Sant, que coincideix amb el període de floració i la lluna plena, s’aconsella collir-la aquell dia i, si pot ser, d’un lloc des d’on pugui veure el mar. De propietats medicinals i terapèutiques més que reconegudes, la seva capacitat antisèptica va generar un plat tan elemental com la sopa de farigola, ja sigui en la variant escaldada o en la bullida. Té varietats menys conegudes, com la pebrella (molt emprada al País Valencià) i el serpoll. romaní sal pebre negrePebre negreFruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés. oli d’olivaOlivaFruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot. verge extra

Instruccions

Comentaris

Inicia la sessió o Registra't per escriure un comentari.