Broquetes de xai a l'estil marroquí amb hummus de llenties i salsa de iogurt
www.cuina.cat
www.cuina.cat
  • Valora aquesta recepta!
  • La teva valoració
Valoració global 0 0 valoracions

Ingredients

  • Ingredients 600 g de carn de cuixa de xai 1 culleradeta de comí mòlt 1 culleradeta de pebre vermellPebre vermellEl pebre vermell dels catalans, anomenat pebre roig al País Valencià, pebre bord a les Balears, pimentó una mica arreu i paprika a la cuina internacional, és un altre producte que reclamaria una certa normalització lingüística. Més que res, perquè el mot 'pebre' remet a un producte picant original inexistent. El preparat s’obtenia, un cop assecats en enfilalls, molent pebrots dolços sense copoll ni llavors. Més modernament, la tècnica aplicada als bitxos va permetre obtenir pebre vermell picant, fent possibles greus errors a l’hora d’acolorir certs preparats, com ara l’escabetx o la sobrassada Els més reconeguts de casa nostra, ambdós introduïts a la regió per les ordres monàstiques, són el de La Vera (Càceres), fumat lleugerament en assecar-lo, i el de La Ñora (Múrcia), obtingut d’aquesta varietat de pebrot. dolç 1 culleradeta de cúrcumaCúrcumaRizoma d’una planta que recorda les nostres canyes i que és originària d’Indonèsia, la cúrcuma està emparentada amb el gingebre, que recorda en el sabor. Va ser batejada com a 'cúrcuma' pels espanyols a partir de la paraula àrab que designa el safrà, ja que el seu color, un cop mòlta, el recorda. Fins al punt de ser coneguda com a 'safrà de l'Índia' i que s’hagin descobert falsificacions de safrà en pols fetes amb cúrcuma cuita, deshidratada i mòlta, el procés habitual de fabricació d’aquesta espècia. De gust un punt més amargant, l’espècia veu aquesta propietat potenciada en la cocció, fet que recomana la prudència en el seu ús, ja que, a més, tendeix a ennegrir-se. Bàsicament emprada per donar color, és, per exemple, la responsable del color de la mostassa nord-americana i un element imprescindible del curri i el 'chutney'. 1 culleradeta de gingebre mòlt 4 brins de safrà 2 branquetes de coriandreCoriandreTambé conegut com a celiandre, cilantre o saliàndria, el 'Coriandrum sativum' és una herba aromàtica emparentada amb el julivert, l’api i la pastanaga. D’ús molt generalitzat en diverses cuines, ha arribat a la nostra des de la nord-africana, regió de la qual sembla que la planta és originària. De fet, a simple vista se sol confondre amb el julivert, tot i el gust absolutament diferent que tenen les seves fulles, ingredient fonamental de molts plats, que van des dels 'chutney' anglesos fins al guacamole mexicà. D’essència fràgil, el coriandre reclama ser consumit sempre cru, ja que la cocció en destrueix completament els principis aromàtics i de sabor, com també reclama un consum ràpid un cop collit, ja que es panseix ràpidament. Els seus fruits, petits i rodons, també es fan servir, un cop mòlts, com a espècia. 3 llimones 3 grans d’all 400 g de llentiesLlentiesLlegum relativament marginat a la nostra cuina habitual, tot i la difusió amplíssima que té en la de l’Àsia central, d’on sembla ser originari, i el Pròxim Orient. A l’Índia, per exemple, on rep el nom genèric de 'dhal', es conrea en varietats de diversos colors i mida menor, i es ven sencera o ja sense la pell. El més tradicional és cuinar les llenties amb arròs, constituint una combinació perfecta d’aminoàcids i, per tant, una menja absolutament recomanable, que al País Valencià també es practica habitualment. Hi ha dos tipus de llenties, una de  petita i cocció més curta i una de més grossa, la tradicional de casa nostra, i totes dues tenen un avantatge sobre la resta de llegums: no cal posar-les en remull i es poden posar a coure directament, evitant, però, la cocció excessiva, que les converteix en puré, una opció que permet la confecció de variants, com cremes o croquetes. cuites 2 cullerades de tahinaTahinaMolt apreciades pel sabor i l’aportació de nutrients com el calci o el ferro, en podem fer galetes, afegir-les al pa, posar-ne a les amanides, als iogurts o fer-ne un arrebossat, amb marisc o carn. Tenim la possibilitat de trobar el sèsam transformat en sal de sèsam, el gomasio, o en pasta, la tahina. Anomenada també, tahini o tahín, és una pasta elaborada amb les llavors. Molt fàcil de preparar, aporta un sabor agradable a un gran nombre de preparacions, com l’humus o el baba ghanoush. Originari de l’Orient Mitjà, la tahina és un aliment molt antic, que es fa molent les llavors de sèsam lleugerament torrades, emulsionant-les amb oli de sèsam i aigua, fins a obtenir una pasta cremosa i saborosa. Aporta al nostre organisme molts greixos insaturats. 200 ml de iogurt natural 2 branquetes de mentaMentaPer la fragància, pel sabor que deixa anar en els guisats, per la frescor de l'aroma, etc. En podeu trobar en tot tipus de preparacions: en mojitos, combinada amb xocolata negra —un maridatge espectacular—, en oli per amanir unes favetes repelades o pasant-ne una branca en els pèsols ofegats amb pernil salat per refrescar-los. També lliga amb una espatlla de xai rostida amb una salsa feta amb la glaça de la plàtera, mostassa antiga i fulles de menta; o senzillament les fulles de menta passades per pasta de tempura i fregides. Hi ha moltes varietats de menta, cadascuna amb propietats diferents. Quan n'hi ha en abundància, vora l'estiu podeu guardar les branques en un got amb aigua, però també es poden congelar o assecar. sal pebre negrePebre negreFruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés. oli d’olivaOlivaFruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot. verge extra
  • Ingredients 600 g de carn de cuixa de xai 1 culleradeta de comí mòlt 1 culleradeta de pebre vermellPebre vermellEl pebre vermell dels catalans, anomenat pebre roig al País Valencià, pebre bord a les Balears, pimentó una mica arreu i paprika a la cuina internacional, és un altre producte que reclamaria una certa normalització lingüística. Més que res, perquè el mot 'pebre' remet a un producte picant original inexistent. El preparat s’obtenia, un cop assecats en enfilalls, molent pebrots dolços sense copoll ni llavors. Més modernament, la tècnica aplicada als bitxos va permetre obtenir pebre vermell picant, fent possibles greus errors a l’hora d’acolorir certs preparats, com ara l’escabetx o la sobrassada Els més reconeguts de casa nostra, ambdós introduïts a la regió per les ordres monàstiques, són el de La Vera (Càceres), fumat lleugerament en assecar-lo, i el de La Ñora (Múrcia), obtingut d’aquesta varietat de pebrot. dolç 1 culleradeta de cúrcumaCúrcumaRizoma d’una planta que recorda les nostres canyes i que és originària d’Indonèsia, la cúrcuma està emparentada amb el gingebre, que recorda en el sabor. Va ser batejada com a 'cúrcuma' pels espanyols a partir de la paraula àrab que designa el safrà, ja que el seu color, un cop mòlta, el recorda. Fins al punt de ser coneguda com a 'safrà de l'Índia' i que s’hagin descobert falsificacions de safrà en pols fetes amb cúrcuma cuita, deshidratada i mòlta, el procés habitual de fabricació d’aquesta espècia. De gust un punt més amargant, l’espècia veu aquesta propietat potenciada en la cocció, fet que recomana la prudència en el seu ús, ja que, a més, tendeix a ennegrir-se. Bàsicament emprada per donar color, és, per exemple, la responsable del color de la mostassa nord-americana i un element imprescindible del curri i el 'chutney'. 1 culleradeta de gingebre mòlt 4 brins de safrà 2 branquetes de coriandreCoriandreTambé conegut com a celiandre, cilantre o saliàndria, el 'Coriandrum sativum' és una herba aromàtica emparentada amb el julivert, l’api i la pastanaga. D’ús molt generalitzat en diverses cuines, ha arribat a la nostra des de la nord-africana, regió de la qual sembla que la planta és originària. De fet, a simple vista se sol confondre amb el julivert, tot i el gust absolutament diferent que tenen les seves fulles, ingredient fonamental de molts plats, que van des dels 'chutney' anglesos fins al guacamole mexicà. D’essència fràgil, el coriandre reclama ser consumit sempre cru, ja que la cocció en destrueix completament els principis aromàtics i de sabor, com també reclama un consum ràpid un cop collit, ja que es panseix ràpidament. Els seus fruits, petits i rodons, també es fan servir, un cop mòlts, com a espècia. 3 llimones 3 grans d’all 400 g de llentiesLlentiesLlegum relativament marginat a la nostra cuina habitual, tot i la difusió amplíssima que té en la de l’Àsia central, d’on sembla ser originari, i el Pròxim Orient. A l’Índia, per exemple, on rep el nom genèric de 'dhal', es conrea en varietats de diversos colors i mida menor, i es ven sencera o ja sense la pell. El més tradicional és cuinar les llenties amb arròs, constituint una combinació perfecta d’aminoàcids i, per tant, una menja absolutament recomanable, que al País Valencià també es practica habitualment. Hi ha dos tipus de llenties, una de  petita i cocció més curta i una de més grossa, la tradicional de casa nostra, i totes dues tenen un avantatge sobre la resta de llegums: no cal posar-les en remull i es poden posar a coure directament, evitant, però, la cocció excessiva, que les converteix en puré, una opció que permet la confecció de variants, com cremes o croquetes. cuites 2 cullerades de tahinaTahinaMolt apreciades pel sabor i l’aportació de nutrients com el calci o el ferro, en podem fer galetes, afegir-les al pa, posar-ne a les amanides, als iogurts o fer-ne un arrebossat, amb marisc o carn. Tenim la possibilitat de trobar el sèsam transformat en sal de sèsam, el gomasio, o en pasta, la tahina. Anomenada també, tahini o tahín, és una pasta elaborada amb les llavors. Molt fàcil de preparar, aporta un sabor agradable a un gran nombre de preparacions, com l’humus o el baba ghanoush. Originari de l’Orient Mitjà, la tahina és un aliment molt antic, que es fa molent les llavors de sèsam lleugerament torrades, emulsionant-les amb oli de sèsam i aigua, fins a obtenir una pasta cremosa i saborosa. Aporta al nostre organisme molts greixos insaturats. 200 ml de iogurt natural 2 branquetes de mentaMentaPer la fragància, pel sabor que deixa anar en els guisats, per la frescor de l'aroma, etc. En podeu trobar en tot tipus de preparacions: en mojitos, combinada amb xocolata negra —un maridatge espectacular—, en oli per amanir unes favetes repelades o pasant-ne una branca en els pèsols ofegats amb pernil salat per refrescar-los. També lliga amb una espatlla de xai rostida amb una salsa feta amb la glaça de la plàtera, mostassa antiga i fulles de menta; o senzillament les fulles de menta passades per pasta de tempura i fregides. Hi ha moltes varietats de menta, cadascuna amb propietats diferents. Quan n'hi ha en abundància, vora l'estiu podeu guardar les branques en un got amb aigua, però també es poden congelar o assecar. sal pebre negrePebre negreFruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés. oli d’olivaOlivaFruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot. verge extra

Instruccions

Comentaris

Inicia la sessió o Registra't per escriure un comentari.