Curri de cigrons
www.cuina.cat
www.cuina.cat
  • Valora aquesta recepta!
  • La teva valoració
Valoració global 0 0 valoracions

Ingredients

  • Ingredients 400 g de cigrons cuits 1 cebaCebaBulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients. 1 albergínia 2 grans d'all 2 cullerades de pasta de curri 1 bocí de gingebre fresc ¼ de culleradeta de canyellaCanyellaFruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum. mòlta ½ cullerada de ras-alhanut (o curri en pols) 1 culleradeta de gingebre mòlt 2 cullerades de tomàquet fregit (opcional) pebre negrePebre negreFruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés. 500 ml de llet de cocoLlet de cocoProducte que caldria no confondre amb l’aigua de coco (el líquid que conté la cavitat del coco quan s’obre), ja que la llet s’obté per trituració de la polpa, la cocció posterior en líquid i l’escorregut amb un lleuger premsat, que dóna un líquid que recorda la llet i que, com ella, fa una crema a la superfície, que es pot retirar. És normal, doncs, que aquest producte arribi a casa nostra envasat en forma de pot de conserva, que li dóna les garanties sanitàries i de conservació imprescindibles. Els usos, a les cuines de les regions productores, són múltiples i variats. La cuina índia, per exemple, l’empra per preparar els curris i per coure l’arròs. Però també com a líquid de cocció de carns i peixos, i com a base per a moltes sopes i líquids de marinada. Fins i tot serveix per fabricar begudes fermentades com el 'toddy'. 150 ml de caldo de verdures Aneto coriandreCoriandreTambé conegut com a celiandre, cilantre o saliàndria, el 'Coriandrum sativum' és una herba aromàtica emparentada amb el julivert, l’api i la pastanaga. D’ús molt generalitzat en diverses cuines, ha arribat a la nostra des de la nord-africana, regió de la qual sembla que la planta és originària. De fet, a simple vista se sol confondre amb el julivert, tot i el gust absolutament diferent que tenen les seves fulles, ingredient fonamental de molts plats, que van des dels 'chutney' anglesos fins al guacamole mexicà. D’essència fràgil, el coriandre reclama ser consumit sempre cru, ja que la cocció en destrueix completament els principis aromàtics i de sabor, com també reclama un consum ràpid un cop collit, ja que es panseix ràpidament. Els seus fruits, petits i rodons, també es fan servir, un cop mòlts, com a espècia. fresc anacardsAnacardFruit sec produït per un arbre originari del nord-est del Brasil que els indígenes anomenaven 'cajú' (els francesos l’anomenen 'noix de cajou') i que els portuguesos van traslladar a l’Índia per la seva aclimatació. El fruit es forma en una nou en forma de mongeta que sobresurt del que, aparentment, és el fruit, però que no és més que la base de la flor, molt eixamplada. Un cop eliminada la closca dura i la pell que el cobreix, pot ser presentat cru, torrat, o torrat i salat en còctel de fruits secs. La cuina hindú sol utilitzar-los també en curris i altres guisats, amb la precaució d’incorporar-los cap al final de la cocció per evitar que s’estovin i es desfacin, atesa la seva textura més tova. Una textura que permet convertir-los en una mantega comparable a la de cacauet, encara que més dolça. oli d’olivaOlivaFruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot. verge extra sal
  • Ingredients 400 g de cigrons cuits 1 cebaCebaBulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients. 1 albergínia 2 grans d'all 2 cullerades de pasta de curri 1 bocí de gingebre fresc ¼ de culleradeta de canyellaCanyellaFruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum. mòlta ½ cullerada de ras-alhanut (o curri en pols) 1 culleradeta de gingebre mòlt 2 cullerades de tomàquet fregit (opcional) pebre negrePebre negreFruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés. 500 ml de llet de cocoLlet de cocoProducte que caldria no confondre amb l’aigua de coco (el líquid que conté la cavitat del coco quan s’obre), ja que la llet s’obté per trituració de la polpa, la cocció posterior en líquid i l’escorregut amb un lleuger premsat, que dóna un líquid que recorda la llet i que, com ella, fa una crema a la superfície, que es pot retirar. És normal, doncs, que aquest producte arribi a casa nostra envasat en forma de pot de conserva, que li dóna les garanties sanitàries i de conservació imprescindibles. Els usos, a les cuines de les regions productores, són múltiples i variats. La cuina índia, per exemple, l’empra per preparar els curris i per coure l’arròs. Però també com a líquid de cocció de carns i peixos, i com a base per a moltes sopes i líquids de marinada. Fins i tot serveix per fabricar begudes fermentades com el 'toddy'. 150 ml de caldo de verdures Aneto coriandreCoriandreTambé conegut com a celiandre, cilantre o saliàndria, el 'Coriandrum sativum' és una herba aromàtica emparentada amb el julivert, l’api i la pastanaga. D’ús molt generalitzat en diverses cuines, ha arribat a la nostra des de la nord-africana, regió de la qual sembla que la planta és originària. De fet, a simple vista se sol confondre amb el julivert, tot i el gust absolutament diferent que tenen les seves fulles, ingredient fonamental de molts plats, que van des dels 'chutney' anglesos fins al guacamole mexicà. D’essència fràgil, el coriandre reclama ser consumit sempre cru, ja que la cocció en destrueix completament els principis aromàtics i de sabor, com també reclama un consum ràpid un cop collit, ja que es panseix ràpidament. Els seus fruits, petits i rodons, també es fan servir, un cop mòlts, com a espècia. fresc anacardsAnacardFruit sec produït per un arbre originari del nord-est del Brasil que els indígenes anomenaven 'cajú' (els francesos l’anomenen 'noix de cajou') i que els portuguesos van traslladar a l’Índia per la seva aclimatació. El fruit es forma en una nou en forma de mongeta que sobresurt del que, aparentment, és el fruit, però que no és més que la base de la flor, molt eixamplada. Un cop eliminada la closca dura i la pell que el cobreix, pot ser presentat cru, torrat, o torrat i salat en còctel de fruits secs. La cuina hindú sol utilitzar-los també en curris i altres guisats, amb la precaució d’incorporar-los cap al final de la cocció per evitar que s’estovin i es desfacin, atesa la seva textura més tova. Una textura que permet convertir-los en una mantega comparable a la de cacauet, encara que més dolça. oli d’olivaOlivaFruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot. verge extra sal

Instruccions

Comentaris

Inicia la sessió o Registra't per escriure un comentari.